Festuc

Festuc es nascut d’una filla d’immigrants turcs a Texas als Estats Units. He viscut entre 2 cultures, una la més buida de cultura antiga pròpia i l’altre de les més riques i antigues, i ara en molts sentits, em trobo vivint entremig…ni una ni l’altre, o sigui tots dos i més.

No he crescut com a moltes noies turques, escoltant musiques tradicionals per la radio, coneixent be els instruments (al menys els seus noms), i les situacions i societat de la qual es tracte, però tampoc he crescut com les texanes, que ni podien ubicar Turquia o Romania al mapa.

Per una banda, tenia ma mare que no parava de cantar cançons turques i comentar sobre les pel·lícules de Emir Kosturica– que l’Emir era un nom Turc i que la cultura Balcànica era molt agermanada amb la de Turquia– i per l’altre banda em trobava saturada de la musica contemporània, de tot el món sobretot occidental, que no parava de evolucionar i variar, i a una velocitat tremenda.

Així que Festuc es producte de barreges i graus de dos (o mes!), on la musica arriba des de les dos bandes del Bósfor, les dos bandes del mediterrani i de les dos bandes del oceà, però també, de dos bandes del temps—el passat i el contemporani.

Jo no pretenc conèixer tota la musica tradicional, igual que no pretenc ser ben be turca. (si fos així, potser no viuria aquí entre vosaltres, a Catalunya, on la gent anem al riu en pilotes, per exemple).

Viure a Turquia d’adult, treballant amb pagesos i en diferents regions, i pobles, si que em va sensibilitzar bastant a l’espirit i, clar, la musica del mediterrani oriental i l’Anatolia central. Peró, no m’enganyo. No deixo de ser una Turca Texana que viu a l’Alta Garrotxa, fent agricultura a la muntanya per una banda i anant a “raves” rurals a la fresca per un altre.

Be, a vegades puntxo el mes etno-tecno de la selecció a alguna festa en plan amateur per fer a la gent ballar (i enganyar als folky rurals a ballar amb darbukas primer i després uns baixos bombàstics), però a radio 90, Festuc es mes ampli—l’etnotecno si, també, però a Festuc miro de obrir espai per fer ballar els sentiments, amb belleses més subtils, ritmes mes fins, i baixos, doncs, mes senzills.